La venedora

Mirau-la a ella tota orgullosa amb el seu vestit elegant i els plàtans a punt per ser venuts a aquells qui passen per la carretera a prop de casa seva...

Li demano una fotografia, em somriu i es col·loca... i tot seguit trio uns quants plàtans... Potser no es tracta del mercat habitual i segurament no disposa de les millors condicions higièniques però a mi em sembla una maera fascinant de comprar una mica de fruita.

 

Fàtima

Ella és la Fàtima. Arribem al poblat per a la consulta metge i el control de els escoles i em diuen que no parla; escolat i sembla que entèn però no s'expressa.
Me l'emporto a fora i "conversem" una mica. Aconseguiexo que em digui unes paraules però amb una sola visita i amb els meus coneixements tant bàsics de psicologia no en tinc ni idea de com ajudar-la. Així i tot m'encantaria poder tenir la oportunitat de poder estar de nou amb ella un altre dia.

 

Del mar a l'infinit

La vela s’inflava i el vent ens portava mentre el veler parlava amb el mar acariciant-se mútuament per portar-nos a l’infinit. I jo, per uns moments, em vaig sentir una deessa dels contes de les Mil i una Nits.

Crist a la Creu

Vaig entrar al pre-escolar i em va impressionar la enorme imatge de Crist a la Creu darrera aquells nens...

Em vaig preguntar quina era la seva creu...

Em vaig preguntar quina era la meva creu i la del nostre món.

 

QUINA ALEGRIA!!!!

Ells estaven passant consulta en el petit centre de salut i jo vaig aprofitar per anar a visitar el pre-escolar amb la sorpresa que quan vaig entrar la professora no hi era, sembla ser que també havia d’anar al metge...i, clar ells tan sols hi pujaven de tant en tant. Em vaig presentar, els vaig saludar i els hi vaig demanar una cançó amb la sorpresa que em van cantar totes les que sabien...

Jo em vaig asseure al banc amb ells i també em vaig posar a cantar i crec que la meva cara era tan alegre com les seves perquè realment em vaig sentir al lloc on havia de ser en aquell moment.

I mireu-los bé, un a un, perquè són ells els protagonistes d’aquesta història...

L'HOSPITAL EN UN 4 X 4

I és que la màgia de l’hospital no es troba únicament dins les seves parets sinó que dos o tres dies a la setmana agafem el 4x4 amb en Juan José, el metge cubà, la germana Norma, peruana, na Conxi, una auxiliar nativa i jo, i nosaltres quatre amb una petita farmaciola ens convertim en un petit hospital “andante” per arribar als pobles més perduts de la selva, (bé més ells tres que jo que em porten més de passeig que pel que pugui fer) i cada un d’aquests pobles omplen els meus ulls d’imatges, i els meus sentiments d’emocions i recordo tots els tons verds, tots els troncs direcció al cel, totes les cabanes fetes de materials que sembla impossible puguin aguantar l’època de pluja...i recordo dins jo, a cada pre-escolar que visitem i a cada escola, que aquells nens plens d’alegria i de vida no saben que hi ha un món on ens sobren tantes coses que ni tan sols podrien imaginar-se i que, al mateix temps a nosaltres ens en falten tantes d’altres...i aquest joc d’antònims és el que omple els meus pulmons per a seguir caminat cap a la meva itaca.

EL PALUDISE EM SALUDA

I bé, després d’una primera setmana molt dura i una altra realment positiva ha tocat la setmana d’estar malalts. Resulta que he agafat una malària, ara ja recuperada, a pesar que aquesta vegada m’estava portant molt bé: la pastilleta cada dia, repel·lent i mosquitera per dormir, que per cert és una mica pesat dormir tan enclaustrada...

Diumenge, a l’hora de dinar ja em trobava marejada i sense gana i me’n vaig anar es llit a fer un xubec però quan em vaig aixecar estava a 38’5 de febre i pujant...Realment va ser un capvespre tètric que recordaré tota sa vida. Estava feta pols al llit i, per variar, vàrem quedar sense llum. Ses monges anaven i venien amb espelmes, tot eren ombres... i na Norma em va posar una injecció intramuscular que no havia provat en ma vida i que realment és dolorosa. A l’endemà, per sort a la llum del Sol, em van haver de posar un suero, que tampoc havia provat mai i mai em penso: 4 hores per acabar-me’l!!!

I és que aquí hi ha molt paludisme. Els mosquits reben el nom de ZANCUDOS i no m’estranya perquè són ENORMES i en quantitat industrials i tenen unes ZANCAS!!! Però bé no em puc queixar perquè he rebut una atenció metge de primera entre els cubans i les monges.

I sabeu el que he trobat a faltar molt aquests dies: un SOFÀ. En aquesta santa casa no hi ha cap sofà i les cadires són realment incòmodes. Com diu n’Idalmis i en Juan José, Guinea em saluda i amb n’Oreimis estem fent una porra a veure quants n’agafo abans de marxar, jajajaja...

 

Les tardes a Luba

Després de dinar, que per cert magre no tornaré perquè cuinen de meravella i hi ha unes fruites boníssimes que no havia vist en ma vida, a les 15’30 començo les classes de repàs amb les internes i ja em teniu a jo xoc en mà i pissarra explicant matemàtiques, ciències, llengua...res que quan torni tindré una especialització en classes de repàs perquè resulta que les nenes no són tan nenes i n’hi ha que fan equacions de dues incògnites i problemes de física que em fan perdre es seny... A les 18’00, perquè realment tenen moltes hores d’estudi, tenim el descans i els dies que no estic molt cansada jugo un partidet de bàsquet, perquè tenim una petita pista, amb elles i ala a córrer amunt i avall i cridar com una loca, que ja sabeu que m’encanta i bé, una altra vegada estudi després de la dutxa i finalment una petita oració, sopar i al llit que estic cansada. I demà divendres tinc la tarda lliure!!! I estic convidada a dinar amb la brigada de metges cubans i a prendre unes cervecetes amb ells i em fa una il·lusió boja!!! Ja sabeu com m’agrada la seva manera de xerrar i de ballar, açò sí que és moure’s bé i lo altre són tonteries, jajajajaja, i em mimen molt, em tenen com una reineta. Realment és una gent molt oberta i m’han acollit com una més.

Primera setmana a l'hospital

Quasi a punt de finalitzar la segona setmana he de dir que estic molt millor, que no vol dir que no tingui moments d’enyorança, que em començo a integrar i assaborint aquesta gran experiència; fins i tot he fet amics cubans (cubanes també, jajajaja). Us explico el matí:

A les 08’15 sortim de casa vestides totes de blanc, la qual cosa m’encanta, nyas em fa molta il·lusió, i de camí a l’hospital recollim 3 cubanes i 2 cubans, metges i infermeres, que són molt divertits. Fem el canvi de guàrdia i jo, amb la germana Pura, una monja de 80 anys amb una energia impressionant, anem a la farmàcia. Ella atén a molts malalts i jo, com diuen els cubans, munto la fàbrica de la farmàcia. Aquí per donar els medicaments es donen el número exacte de pastilles i com que quasi tots necessiten vitamina C i multivitamina jo faig paquetetes de 20 i 30 pastilles respectivament amb els seus cartellets inclosos.

És ben entretingut i de tant en tant vaig a passejar per l’hospital i ja em coneix quasi tot el personal. L’ambient d’un hospital pot semblar poc agradable però queda totalment compensat per la zona de maternitat i per la gran humanitat de les germanes. No em perdo agafar tots els fillets acabats de néixer que puc i els aferro amb força al costat del meu cor per poder notar els seus batecs junt als meus i em sento plena de vida.

I bé, la tarda a una altra edició, jejejeje

De Malabo a Luba

El camí de Malabo a Luba és impressionant. A banda i banda de la carretera s’aixeca la selva impregnant l’entorn de verd, de vida i d’immensitat. De tant en tant trobes algunes cases amb uns mercats improvisats que consisteixen amb una simple taula o amb uns pals d’on pengen tot tipus de mercaderies: fruites, animals de caça, cargols de terra immensos...M’agradaria fotografiar-ho tot però amb el cotxe no és possible i penso que ja tindré temps per fer alguna excursió per la zona. Em sembla un camí realment sensacional encara que em queda per veure una imatge que m’ha de causar gran impressió: l’arribada al poble de Luba amb la visió de la seva Bahia. Veig el mar, la seva bellesa, i em sento més ran de casa, deu ser el meu instint illenc. Es tracta d’un poble de costa que sembla molt més tranquil que Malabo. Arribo a la casa de les monges i totes em reben amb alegria; són majors que les de Malabo, la qual cosa, no sé si per enyorança de la meva àvia, m’inspira confiança i em sembla que potser aquí em sentiré més a gust. A més dilluns començo a treballar i necessito urgentment una mica d’activitat per sentir que aquest viatge té qualque sentit.

El barri de Yumbili

Em faltava fer una petita menció al Barri de Yumbili on es troba l'escola: fang, olors fortes, cables que pengen enredats ente ells, mosques, menjar al carrer, manca d'higiena...i també ple de vida, de gent que xerra i et saluda, de nens jugant pel carrer, de cares somrients...

Us presento na Maria de la Fe

Aquesta és na Maria de la Fe. Avui l’han renyada, estava plorant i m’he apropat a xerrar amb ella... i he sentit com entrava dins jo amb la seguretat que ja no oblidaria mai la seva carona... M’adono que ella em permet pensar que paga la pena passar una mica d’angoixa si la recompensa és poder conèixer-la i mirar els seus ulls que tan bé descriuen el seu nom. I bé, primera setmana quasi passada amb la necessitat de donar les gràcies per tantes mirades, tants instants, tanta esperança...

 

Es posen a jugar i jo aprofito per fer fotos; sa veritat és que ho fotografiaria tot...i m’ensenyen un joc/ball que es diu “palmadas” i que per molt que m’expliquin jo no entenc: penso que sóc una mica ignorant amb la il·lusió que a poc a poc, i amb la seva ajuda, l’aniré desxifrant.

 

Un somriure val més que mil paraules...

Perquè hi ha imatges que no necessiten gaires explicacions... Perquè hi ha somriures que t'omplen l'ànima... Perquè hi ha mirades que parlen per sí soles... Perquè hi ha ulls que brillen més que el dia... Perquè sense tenir res ho tenen tot...

És l'hora del berenar

Poc després arriba l’hora del descans i tots recullen el seu pa; no hi ha res a dins però sembla que és el millor que han provat, almenys aquesta és l’expressió que veig a les seves cares somrients i penso en tantes vegades que desitjava un bollycao en lloc de l'entrapà fantàstic que m'havia preparat la meva mare...

 

Arribem a l’escola. No hi ha electricitat, sembla ser que com molts altres dies. Açò no seria un problema greu si no fos perquè sense electricitat no funciona la bomba d’aigua imprescindible pels lavabos i perquè els 422 nens i nenes de l’escola puguin beure. Amb la directora ens desplacem fins a una escola religiosa de la vora on de seguida ens diuen que podem anar a cercar aigua d’allà, així que quan tornem, la classe encarregada de l’aigua aquell dia, perquè cada dia hi ha una curs encarregat d'aquest tema tan important allà, agafa els puals buits i comença a fer viatges tots somrients (és més divertit anar a cercar aigua que estar fent classe ;-) ) Al poc temps, el problema ja està solucionat: tots els bidons estan plens!!!. I bé, resulta que a casa no tenim aigua cap dia i la feina d'un jove ben fort és omplir-nos els bidons cada dia i ala a dutxar-se amb una tassa; de tota manera de moment naçò no em preocupa massa, jo diria que forma part de l'experiència...

 

Primera setmana a Malabo (12/02/06)

Aquesta primera setmana ha estat força dura. De fet, no he deixat de pensar que estava fent aquí SOLA, a pesar que les Carmelites m’han rebut molt bé, són molt obertes i intenten que em senti com a casa. Però almenys, en arribar a l’escola, els nens m’han recordat perquè vaig decidir fer aquesta experiència: miro els seus ulls i se’m passa tota l’angoixa.

 

De Menorca a Malabo

No puc dormir i decideixo aixecar-me del llit, obrir l'ordinador i escriure una mica, potser així m'agafa la son, potser posar per escrit m'ajuda a tranquilitzar-me, o potser tan sols m'agrada escriure. Dilluns marxo a Malabo, una illa de Guinea Equatorial on m'esperen les monges Carmelites; si tot va bé estaré allà tres mesos. Estic molt ilusionada però diria que força nerviosa amb la sensació que potser no sóc tan valenta com diu la gent...

Allà donaré un cop de mà a l'escola, a l'hospital, a l'internat i amb tot allò que faci falta però especialment tinc la sensació que aprendré moltes coses. Només la idea d'estar a l'hospital m'emociona perquè és una cosa que no m'hauria imaginat fer mai i tinc la sensació que és un privilegi tot el que m'espera. És com si tingui al meu davant la possibilitat de fer realitat un somni i al mateix temps em sento morta de por!!!

Les fotos són d'un folletó que em van regalar les Carmelites de Menorca i mirar-les em dóna força per oblidar les meves pors i desitjar amb totes les meves forces estar allà amb ells. I bé, espero que en poc temps les imatges siguin les que hagi fet amb la meva pròpia càmara i que els nens siguin aquells que jo hagi vist, hagi tocat, hagi sentit...

Que comenci el projecte!!!

Sobre El Zahir de Paulo Coelho

Ja fa un temps que vaig acabar de llegir el darrer llibre de l’escriptor Paulo Coelho, El Zahir, i no he deixat de pensar en el tipus de relacions que estableixen els protagonistes, dins i fora del matrimoni. Aquest és un tema que últimament, potser fruit de l’esperit crític que m’aporten els estudis que estic fent de psicologia, em sembla apassionant. Si hi ha una quantitat tan gran d’homes i dones que afirmen que algun cop han estat infidels a la seva parella em sembla insuficient donar una resposta que basi el discurs amb un esperit moralista que tan sols conclou que aquesta pràctica èticament és inacceptable. Potser hauríem de plantejar-nos que hi ha darrera aquestes relacions, que busquem, que trobem, que ens manca...potser el model de matrimoni de la nostra societat no s’adequa a l’esperit relacional i social de la persona humana...però si fos així on queda el respecta a la nostra parella...no sé, no estic fent afirmacions tan sols m’estic plantejant preguntes que em volten pel cap.

I tornant al llibre, a mesura que l’anava llegint em sorprenia cada cop més la manera de plantejar les relacions del protagonista. Aquest, un cop va perdre la seva dona volia recuperar-la, tornar al seu costat i reconquerir així el seu matrimoni, i mentre l’estava cercant, al mateix temps, compartia la seva vida amb una altra dona, la qual sabia que ell la deixaria quan retrobés a l’altra... una mica recargolat potser. I bé, aquí no acaba tot, perquè quan ell troba la dona, que també l’estava esperant, resulta que aquesta s’havia enamorat d’un home, el qual tampoc ja formava part de la seva vida, i estava embarassada d’un altre que passava pel poble, la qual cosa li va comunicar amb tota normalitat i el protagonista així ho va acceptar.

Explicat d’aquesta manera potser sembla una un melodrama i poc real però em va semblar més profund que açò. Almenys a mi em va fer pensar molt en allò que donem per establert i en què existeixin moltes altres maneres d’entendre les relacions, d’estimar, de trobar a gent amb qui compartir un tros del teu camí. Realment un llibre diferent i apassionant.