De Malabo a Luba

El camí de Malabo a Luba és impressionant. A banda i banda de la carretera s’aixeca la selva impregnant l’entorn de verd, de vida i d’immensitat. De tant en tant trobes algunes cases amb uns mercats improvisats que consisteixen amb una simple taula o amb uns pals d’on pengen tot tipus de mercaderies: fruites, animals de caça, cargols de terra immensos...M’agradaria fotografiar-ho tot però amb el cotxe no és possible i penso que ja tindré temps per fer alguna excursió per la zona. Em sembla un camí realment sensacional encara que em queda per veure una imatge que m’ha de causar gran impressió: l’arribada al poble de Luba amb la visió de la seva Bahia. Veig el mar, la seva bellesa, i em sento més ran de casa, deu ser el meu instint illenc. Es tracta d’un poble de costa que sembla molt més tranquil que Malabo. Arribo a la casa de les monges i totes em reben amb alegria; són majors que les de Malabo, la qual cosa, no sé si per enyorança de la meva àvia, m’inspira confiança i em sembla que potser aquí em sentiré més a gust. A més dilluns començo a treballar i necessito urgentment una mica d’activitat per sentir que aquest viatge té qualque sentit.

El barri de Yumbili

Em faltava fer una petita menció al Barri de Yumbili on es troba l'escola: fang, olors fortes, cables que pengen enredats ente ells, mosques, menjar al carrer, manca d'higiena...i també ple de vida, de gent que xerra i et saluda, de nens jugant pel carrer, de cares somrients...

Us presento na Maria de la Fe

Aquesta és na Maria de la Fe. Avui l’han renyada, estava plorant i m’he apropat a xerrar amb ella... i he sentit com entrava dins jo amb la seguretat que ja no oblidaria mai la seva carona... M’adono que ella em permet pensar que paga la pena passar una mica d’angoixa si la recompensa és poder conèixer-la i mirar els seus ulls que tan bé descriuen el seu nom. I bé, primera setmana quasi passada amb la necessitat de donar les gràcies per tantes mirades, tants instants, tanta esperança...

 

Es posen a jugar i jo aprofito per fer fotos; sa veritat és que ho fotografiaria tot...i m’ensenyen un joc/ball que es diu “palmadas” i que per molt que m’expliquin jo no entenc: penso que sóc una mica ignorant amb la il·lusió que a poc a poc, i amb la seva ajuda, l’aniré desxifrant.

 

Un somriure val més que mil paraules...

Perquè hi ha imatges que no necessiten gaires explicacions... Perquè hi ha somriures que t'omplen l'ànima... Perquè hi ha mirades que parlen per sí soles... Perquè hi ha ulls que brillen més que el dia... Perquè sense tenir res ho tenen tot...

És l'hora del berenar

Poc després arriba l’hora del descans i tots recullen el seu pa; no hi ha res a dins però sembla que és el millor que han provat, almenys aquesta és l’expressió que veig a les seves cares somrients i penso en tantes vegades que desitjava un bollycao en lloc de l'entrapà fantàstic que m'havia preparat la meva mare...

 

Arribem a l’escola. No hi ha electricitat, sembla ser que com molts altres dies. Açò no seria un problema greu si no fos perquè sense electricitat no funciona la bomba d’aigua imprescindible pels lavabos i perquè els 422 nens i nenes de l’escola puguin beure. Amb la directora ens desplacem fins a una escola religiosa de la vora on de seguida ens diuen que podem anar a cercar aigua d’allà, així que quan tornem, la classe encarregada de l’aigua aquell dia, perquè cada dia hi ha una curs encarregat d'aquest tema tan important allà, agafa els puals buits i comença a fer viatges tots somrients (és més divertit anar a cercar aigua que estar fent classe ;-) ) Al poc temps, el problema ja està solucionat: tots els bidons estan plens!!!. I bé, resulta que a casa no tenim aigua cap dia i la feina d'un jove ben fort és omplir-nos els bidons cada dia i ala a dutxar-se amb una tassa; de tota manera de moment naçò no em preocupa massa, jo diria que forma part de l'experiència...

 

Primera setmana a Malabo (12/02/06)

Aquesta primera setmana ha estat força dura. De fet, no he deixat de pensar que estava fent aquí SOLA, a pesar que les Carmelites m’han rebut molt bé, són molt obertes i intenten que em senti com a casa. Però almenys, en arribar a l’escola, els nens m’han recordat perquè vaig decidir fer aquesta experiència: miro els seus ulls i se’m passa tota l’angoixa.