Crist a la Creu

Vaig entrar al pre-escolar i em va impressionar la enorme imatge de Crist a la Creu darrera aquells nens...

Em vaig preguntar quina era la seva creu...

Em vaig preguntar quina era la meva creu i la del nostre món.

 

QUINA ALEGRIA!!!!

Ells estaven passant consulta en el petit centre de salut i jo vaig aprofitar per anar a visitar el pre-escolar amb la sorpresa que quan vaig entrar la professora no hi era, sembla ser que també havia d’anar al metge...i, clar ells tan sols hi pujaven de tant en tant. Em vaig presentar, els vaig saludar i els hi vaig demanar una cançó amb la sorpresa que em van cantar totes les que sabien...

Jo em vaig asseure al banc amb ells i també em vaig posar a cantar i crec que la meva cara era tan alegre com les seves perquè realment em vaig sentir al lloc on havia de ser en aquell moment.

I mireu-los bé, un a un, perquè són ells els protagonistes d’aquesta història...

L'HOSPITAL EN UN 4 X 4

I és que la màgia de l’hospital no es troba únicament dins les seves parets sinó que dos o tres dies a la setmana agafem el 4x4 amb en Juan José, el metge cubà, la germana Norma, peruana, na Conxi, una auxiliar nativa i jo, i nosaltres quatre amb una petita farmaciola ens convertim en un petit hospital “andante” per arribar als pobles més perduts de la selva, (bé més ells tres que jo que em porten més de passeig que pel que pugui fer) i cada un d’aquests pobles omplen els meus ulls d’imatges, i els meus sentiments d’emocions i recordo tots els tons verds, tots els troncs direcció al cel, totes les cabanes fetes de materials que sembla impossible puguin aguantar l’època de pluja...i recordo dins jo, a cada pre-escolar que visitem i a cada escola, que aquells nens plens d’alegria i de vida no saben que hi ha un món on ens sobren tantes coses que ni tan sols podrien imaginar-se i que, al mateix temps a nosaltres ens en falten tantes d’altres...i aquest joc d’antònims és el que omple els meus pulmons per a seguir caminat cap a la meva itaca.

EL PALUDISE EM SALUDA

I bé, després d’una primera setmana molt dura i una altra realment positiva ha tocat la setmana d’estar malalts. Resulta que he agafat una malària, ara ja recuperada, a pesar que aquesta vegada m’estava portant molt bé: la pastilleta cada dia, repel·lent i mosquitera per dormir, que per cert és una mica pesat dormir tan enclaustrada...

Diumenge, a l’hora de dinar ja em trobava marejada i sense gana i me’n vaig anar es llit a fer un xubec però quan em vaig aixecar estava a 38’5 de febre i pujant...Realment va ser un capvespre tètric que recordaré tota sa vida. Estava feta pols al llit i, per variar, vàrem quedar sense llum. Ses monges anaven i venien amb espelmes, tot eren ombres... i na Norma em va posar una injecció intramuscular que no havia provat en ma vida i que realment és dolorosa. A l’endemà, per sort a la llum del Sol, em van haver de posar un suero, que tampoc havia provat mai i mai em penso: 4 hores per acabar-me’l!!!

I és que aquí hi ha molt paludisme. Els mosquits reben el nom de ZANCUDOS i no m’estranya perquè són ENORMES i en quantitat industrials i tenen unes ZANCAS!!! Però bé no em puc queixar perquè he rebut una atenció metge de primera entre els cubans i les monges.

I sabeu el que he trobat a faltar molt aquests dies: un SOFÀ. En aquesta santa casa no hi ha cap sofà i les cadires són realment incòmodes. Com diu n’Idalmis i en Juan José, Guinea em saluda i amb n’Oreimis estem fent una porra a veure quants n’agafo abans de marxar, jajajaja...

 

Les tardes a Luba

Després de dinar, que per cert magre no tornaré perquè cuinen de meravella i hi ha unes fruites boníssimes que no havia vist en ma vida, a les 15’30 començo les classes de repàs amb les internes i ja em teniu a jo xoc en mà i pissarra explicant matemàtiques, ciències, llengua...res que quan torni tindré una especialització en classes de repàs perquè resulta que les nenes no són tan nenes i n’hi ha que fan equacions de dues incògnites i problemes de física que em fan perdre es seny... A les 18’00, perquè realment tenen moltes hores d’estudi, tenim el descans i els dies que no estic molt cansada jugo un partidet de bàsquet, perquè tenim una petita pista, amb elles i ala a córrer amunt i avall i cridar com una loca, que ja sabeu que m’encanta i bé, una altra vegada estudi després de la dutxa i finalment una petita oració, sopar i al llit que estic cansada. I demà divendres tinc la tarda lliure!!! I estic convidada a dinar amb la brigada de metges cubans i a prendre unes cervecetes amb ells i em fa una il·lusió boja!!! Ja sabeu com m’agrada la seva manera de xerrar i de ballar, açò sí que és moure’s bé i lo altre són tonteries, jajajajaja, i em mimen molt, em tenen com una reineta. Realment és una gent molt oberta i m’han acollit com una més.

Primera setmana a l'hospital

Quasi a punt de finalitzar la segona setmana he de dir que estic molt millor, que no vol dir que no tingui moments d’enyorança, que em començo a integrar i assaborint aquesta gran experiència; fins i tot he fet amics cubans (cubanes també, jajajaja). Us explico el matí:

A les 08’15 sortim de casa vestides totes de blanc, la qual cosa m’encanta, nyas em fa molta il·lusió, i de camí a l’hospital recollim 3 cubanes i 2 cubans, metges i infermeres, que són molt divertits. Fem el canvi de guàrdia i jo, amb la germana Pura, una monja de 80 anys amb una energia impressionant, anem a la farmàcia. Ella atén a molts malalts i jo, com diuen els cubans, munto la fàbrica de la farmàcia. Aquí per donar els medicaments es donen el número exacte de pastilles i com que quasi tots necessiten vitamina C i multivitamina jo faig paquetetes de 20 i 30 pastilles respectivament amb els seus cartellets inclosos.

És ben entretingut i de tant en tant vaig a passejar per l’hospital i ja em coneix quasi tot el personal. L’ambient d’un hospital pot semblar poc agradable però queda totalment compensat per la zona de maternitat i per la gran humanitat de les germanes. No em perdo agafar tots els fillets acabats de néixer que puc i els aferro amb força al costat del meu cor per poder notar els seus batecs junt als meus i em sento plena de vida.

I bé, la tarda a una altra edició, jejejeje