Resilènica i múltiples pertinences

Fa temps que dono voltes sobre les grans diferències entre persones que han estat educades en un mateix entorn, fins i tot en una mateixa família, o sobre persones que a pesar d’un context de gran duresa vivencial han pogut seguir endavant sense caure en la delinqüència, la drogoaddicció, el maltractament…

Recordo reflexions entorn de la lectura d’Amin Maalouf, Les identitats que maten, en relació al fet que tots tenim múltiples pertinences (som menorquina, estudiant de psicologia, bibliotecària, xerro català, de la generació del 80, dona… i de manera més general som persona humana) que em fan semblant a moltíssima altra gent, però que a la vegada totes juntes determinen la meva identitat.

Recordo també, que en llegir el llibre de Cyrulnik, Lo patitos feos. La resilencia: una infancia infeliz no determina la vida, es posava de manifest la importància de certes persones que et trobaves al llarg de la vida i t‘oferien la seva mà, un recurs extern, un afecte… que et permetien sortir endavant.

En darrer terme, llegint uns apunts de psicologia sobre la naturalesa dels sistemes socials entre els quals trobem la família, se’m plantejava que els diferents sistemes socials no actuen de manera aïllada sinó que tenen interdependències amb altres sistemes, als quals afecten i el mateix temps es veuen afectats per aquests, amb una constant reconstrucció mútua.

Aquesta idea de les relacions entre els sistemes socials, els plantejaments d’en Maalouf i de Cyrulnik em fan pensar que efectivament venim d’una família amb una història concret i ens desenvolupem en cert context però cadascú interactua amb diversos entorns, persones, situacions… tenint les seves pertinences particulars que el fan únic fent possible que situacions infantils complexes es visquin de manera diferent o una gran variabilitat entre persones d’un mateix entorn encara que aquest sigui tan proper com la família.

I penso que aquest és un missatge d’esperança i de crida a la necessitat d’establir xarxes i suports socials mutus tan de caire informal com formal per fer-nos a tots més resilents, entenent la resilència com la capacitat de resistir i reparar.

D’HIMNES, BANDERES I NACIONALITATS

Anant per la carretera he vist una furgoneta amb una ferratina amb la bandera espanyola i m’ha fet gràcia. De fet, darrerament venc observant gran quantitat de banderes espanyoles cosa que a abans no passava, almenys a Menorca. I el cas és que estic contenta que aquells que es senten espanyols ho puguin expressar tal i com fa qui es sent català. És si més no curiós que aquest fet sigui fruit de la participació de la selecció espanyola al darrer Mundial. I realment em provoca satisfacció, sempre que sigui defugint fanatismes, perquè fins fa poc a molts llocs no era ben rebut mostrar símbols espanyols i aquest tipus de censures em molesten.

Qui em coneix potser es sorprén per les meves paraules ja que el meu sentiment espanyol és força escàs i ja sigui pel meu deliri i passió per la llengua catalana, la meva llengua, o pels 5 anys que vaig estudiar a Barcelona, em sento més propera a un sentiment catalanista que espanyolista però la veritat és que les nacionalitats, els himnes i les banderes em són bastant indiferents.

Si bé és cert que quan sents una notícia sobre un atemptat o un greu accident em provoca més impressió si ha estat en territori espanyol que si es tracta de fronteres llunyanes, potser aquest és el meu sentiment nacionalista, però no menys cert és que l’himne espanyol no em crea cap tipus de sentiment, potser fins i tot un cert rebuig, però tampoc m’emociono gens amb la cançó dels segadors, per exemple. I potser pot semblar un discurs un tant deseralat o se’m pot titllar d’apàtria però he arribat a la conclusió que em sento més del món en general. El que és ben segur és que som una persona humana i com a tal hi ha molt semblants meus escampats per tot arreu.

D’aquesta manera quan es parla de crisis econòmica mundial, amb tot el meu respecte a aquells qui han quedat sense feina i que ho passen malament, em demano perquè abans no es parlava de manera tan esverada de la crisis alimentària mundial, de la gent que es mor de gana o per malalties que es curarien si no patíssin desnutrició... és potser pel que esmentava sobre la diferència de sentiments segons la proximitat...

I tornant al futbol, si bé m’ha fet gràcia que tots puguin ensenyar la bandera que estimen, sigui de tres o més ratlles, el que no entenc gens és com un esport pot moure tan de diners tenint en compte, no ja la crisi, sinó com està el món. Però bé són tantes les coses que no entenc que una més no canviarà la meva perplexitat.

Visca sa república

Bé, tenint en compte que aquesta expressió no s'entén prou he decidit explicar-la una mica.

En primer lloc he de dir que no tinc res en contra dels Reis espanyols com a persones concretes, de fet, reconeixo que fins i tot no em desagrada la seva imatge, però açò no treu que consideri que sa institució com a tal em sembli totalment obsoleta.

D'altra banda, tampoc dic que el paper del Rei en el moment de la Transició no fos del tot important però açò tampoc em sembla prou raó per defensar a dia d'avui aquesta institució.

Considero que amb el que s'ha lluitat pel dret d'igualtat de les persones continuar amb uns càrrecs hereditaris com a símbol de poder no és gens coharent.

És per açò que som partidària de s'expressió Visca sa república sense que açò impliqui que vulgui fer cap revolució ni molt menys. De fet, considerant l'edat del Rei crec que aquest podria acabar el seu "regnat" i que la pròxima generació renunciés, a petició popular, per donar lloc a un Estat republicà sense més incidència.

Seguim amb el tema.

El hombre en busca de sentido de Víctor Frankl

Aquest llibre em va arribar mitjançant un regal d’amic invisible. Sempre m’ha interessat força la literatura sobre els camps de concentració, recordo perfectament la lectura de Si això és un home de Primo Levi, així com també diverses pel•lícules, encara que la darrera que vaig veure, Zona gris, va ser especialment crua (és específica dels crematoris)

Tan sols porto unes trenta pàgines llegides però crec que si espero a acabar-lo el meu escrit seria tan llarg que millor començo pel prefaci que em fa llegir i rellegir una i altra vegada les següents paraules estretes d’una biografia de l’autor:

“Korczak no es un tipo muy conocido, aunque está representado en una conmovedora estatua en Yad Vashem, en Jerusalén. En 1942 deportaron a sus huérfanos al campo de Treblinka, y a Korczak le ofrecieron la opción de quedarse. Desestimó la oferta y subió al tren que los deportaba (...) Lo mataron por solidaridad con los huérfanos (...) Otros héroes reales fueron asesinados por defender a un compañero (...) o por negarse a cumplir una orden de las SS para agredir a otra persona (...) En qualquier caso, los prisioneros lo sabían muy bien: los mejores de entre nosotros no regresaron a los campos.”

Penso que la magnitud del número de vícitmes molts cops ens porta a pensar en la tragèdia de forma global però hi ha tota una llista interminable d’històries individuals amb les seves experiències diàries dins els camps de concentració, morts heroiques totalment desconegudes, biografies del tot fascinants...

Espero que la lectura del llibre sigui tan interessant com aquestes poques paraules.