Després de temps pensant que apuntar-me a ioga o fer meditació seria molt positiu per a la meva salut, faig la passa i m’apunto a classes de ioga. Com que encara no ha començat el curs m’anim a fer unes sessions de pilates fins al setembre. Em donen unes petites normes on es recomana arribar d’hora i practicar el silenci.
El primer dia ja arrib força tard: quan tothom és dins la sala amb les estores i les mantes col·locades. He desenterrat les bambes i calcetins d’esport i després de deixar com un coet la bossa al vestuari entr a la sala com un remolí. La gent em mira, jo els mir i els ulls em van als seus peus: tothom va descalç i jo com si hagués de córrer una marató. Surto de nou a fora, em trec les sabates i cap a dins encara més tard i amb més frisseres.
Durant la classe em fa malt tot, feia temps que no movia cap múscul. Acaba la classe i tothom va cap als vestuaris, fets amb grans teles. Sent les veus de les dones just a davant i es confirmen les meves sospites, obr sa cortina i deman: aquest és el vestuari de les dones no? Efectivament són totes dins així que només una resposta és la possible. Em miren com si fos d’un altre planeta i he d’explicar que he deixat totes les meves coses al vestuari dels homes. Quin primer dia...
Esper que tots ells surtin per poder agafar la meva bossa. M’he tornat a posar les bambes. Surto d’allà i arrib a la clonclusió que vaig accelerada i que estic força lluny del ritme que duen els habituals de les classes de ioga.
Però no
