17 de març, Dia de la Poesia Catalana a Internet

Ara mateix

(Miquel Martí i Pol - Lluís Llach)

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

1

Pensem-la clara aquesta quietud
que escampa tants de ressons impensats;
pensem-la clara i suggerent, que ens ompli
l'espai concret d'ara mateix, l'espai
en què no hi ha cap mena de sorpresa
i tot és vell, i trist, i necessari.

Vam girar full temps ha, i alguns s'entesten
a llegir encara la mateixa plana.

2

Potser el secret és que no hi ha secret
i aquest camí l'hem fet tantes vegades
que ja ningú no se'n sorprèn; potser
caldria que trenquéssim la rutina
fent algun gest desmesurat, alguna
sublimitat que capgirés la història.

Potser, també, del poc que tenim ara
no sabem fer-ne l'ús que cal; qui sap!

3

Molt lentament giravolta la sínia
i passen anys, o segles, fins que l'aigua
s'enfila al cim més alt i, gloriosa,
proclama la claror per tots els àmbits.
Molt lentament davallen aleshores
els catúfols per recollir més aigua.

Així s'escriu la història. Saber-ho
no pot sobtar ni decebre ningú.

4

Massa sovint girem els ulls encara
i el gest traeix angoixa i defallences.
L'enyor, voraç, ens xucla la mirada
i ens gela el moll del sentiment. De totes
les solituds, aquesta és la més fosca,
la més feroç, i persistent, i amarga.

Convé saber-ho i convé, d'altra banda,
pensar el futur lluminós i possible.

5

¿Qui sinó tots -i cadascú per torna-
podem crear des d'aquest límits d'ara
l'àmbit de llum on tots els vents s'exaltin,
l'espai de vent on tota veu ressoni?
Públicament ens compromet la vida,
públicament i amb tota llei d'indicis.

Serem allò que vulguem ser. Debades
fugim del foc si el foc ens justifica.

6

Ni llocs ni noms ni espai suficient
per replantar l'arbreda, ni cap riu
que remunti el seu curs i ens alci el cos
per damunt de l'oblit. Tots sabem bé
que no hi ha camp obert per cap retorn
ni solc en mar a l'hora del perill.

Posem senyals de pedra pels camins,
senyals concrets, de fonda plenitud.

7

Compartirem misteris i desigs
d'arrel molt noble i secreta, en l'espai
de temps que algú permetrà que visquem.
Compartirem projectes i neguits,
plaers i dols amb dignitat extrema,
l'aigua i la set, l'amor i el desamor.

Tot això junt, i més, ha de donar-nos
l'aplom secret, la claredat volguda.

8

En clau de temps i amb molt de patiment.
Vet ací com podem guanyar el combat
que de fa tant de temps lliurem, intrèpids.
En clau de temps i potser en solitud,
acumulant en cadascú la força
de tots plegats i projectant-la enfora.

Solc rera solc per mar de cada dia,
pas rera pas amb voluntat d'aurora.

9

Ni cap llevant luxuriós, ni cap
ponent solemne. Més ens cal saber
que no hi ha grans misteris, ni un ocell
d'ales immenses que ens empari; res
d'allò que tants de cops han proclamat
amb veu mesella foscos endevins.

Posem la mà damunt la mà i els anys
conferiran duresa a cada gest.

10

Vam preservar del vent i de l'oblit
la integritat d'uns àmbits, d'uns projectes
en què ens vèiem tots junts créixer i combatre.
I ara, ¿quin fosc refús, quina peresa
malmet l'impuls de renovada fúria
que ens feia quasi delejar la lluita?

Del fons dels anys, crida, barbullent,
la llum d'un temps expectant i frondós.

11

Convertirem els silencis en or
i els mots en foc. La pell d'aquest retorn
acumula la pluja, i els afanys
esborren privilegis. Lentament
emergim del gran pou, heures amunt,
i no pas a recer de cap malastre.

Convertirem el vell dolor en amor
i el llegarem, solemnes, a la història.

M’APUNT A IOGA. CONCLUSIÓ: VAIG ACCELERADA

Després de temps pensant que apuntar-me a ioga o fer meditació seria molt positiu per a la meva salut, faig la passa i m’apunto a classes de ioga. Com que encara no ha començat el curs m’anim a fer unes sessions de pilates fins al setembre. Em donen unes petites normes on es recomana arribar d’hora i practicar el silenci.

El primer dia ja arrib força tard: quan tothom és dins la sala amb les estores i les mantes col·locades. He desenterrat les bambes i calcetins d’esport i després de deixar com un coet la bossa al vestuari entr a la sala com un remolí. La gent em mira, jo els mir i els ulls em van als seus peus: tothom va descalç i jo com si hagués de córrer una marató. Surto de nou a fora, em trec les sabates i cap a dins encara més tard i amb més frisseres.

Durant la classe em fa malt tot, feia temps que no movia cap múscul. Acaba la classe i tothom va cap als vestuaris, fets amb grans teles. Sent les veus de les dones just a davant i es confirmen les meves sospites, obr sa cortina i deman: aquest és el vestuari de les dones no? Efectivament són totes dins així que només una resposta és la possible. Em miren com si fos d’un altre planeta i he d’explicar que he deixat totes les meves coses al vestuari dels homes. Quin primer dia...

Esper que tots ells surtin per poder agafar la meva bossa. M’he tornat a posar les bambes. Surto d’allà i arrib a la clonclusió que vaig accelerada i que estic força lluny del ritme que duen els habituals de les classes de ioga.

Però no em desanim. El llibre sobre meditació que he comprat i que veig difícil que posi en pràctica qualque dia diu que és imprescindible tenir il·lusió, ser constant i perseverar. La il·lusió no em falta i la constància no és el meu fort així que queda clar que hauré de perseverar i molt.

Confés que he pecat

Confés que he pecat de supèrbia en arribar a un lloc nou i pensar que amb uns dies ja sabia el que calia canviar i el que no funcionava prou bé quan hi havia persones que portaven anys en aquell lloc.

Que he pecat de prepotència en creure que tenia el dret de proposar millores sense haver esperat el temps necessari per veure com veien les coses els altres i el que es pot o no es pot fer o el que es vol o no es vol fer.

Confés que he pecat.

Resilènica i múltiples pertinences

Fa temps que dono voltes sobre les grans diferències entre persones que han estat educades en un mateix entorn, fins i tot en una mateixa família, o sobre persones que a pesar d’un context de gran duresa vivencial han pogut seguir endavant sense caure en la delinqüència, la drogoaddicció, el maltractament…

Recordo reflexions entorn de la lectura d’Amin Maalouf, Les identitats que maten, en relació al fet que tots tenim múltiples pertinences (som menorquina, estudiant de psicologia, bibliotecària, xerro català, de la generació del 80, dona… i de manera més general som persona humana) que em fan semblant a moltíssima altra gent, però que a la vegada totes juntes determinen la meva identitat.

Recordo també, que en llegir el llibre de Cyrulnik, Lo patitos feos. La resilencia: una infancia infeliz no determina la vida, es posava de manifest la importància de certes persones que et trobaves al llarg de la vida i t‘oferien la seva mà, un recurs extern, un afecte… que et permetien sortir endavant.

En darrer terme, llegint uns apunts de psicologia sobre la naturalesa dels sistemes socials entre els quals trobem la família, se’m plantejava que els diferents sistemes socials no actuen de manera aïllada sinó que tenen interdependències amb altres sistemes, als quals afecten i el mateix temps es veuen afectats per aquests, amb una constant reconstrucció mútua.

Aquesta idea de les relacions entre els sistemes socials, els plantejaments d’en Maalouf i de Cyrulnik em fan pensar que efectivament venim d’una família amb una història concret i ens desenvolupem en cert context però cadascú interactua amb diversos entorns, persones, situacions… tenint les seves pertinences particulars que el fan únic fent possible que situacions infantils complexes es visquin de manera diferent o una gran variabilitat entre persones d’un mateix entorn encara que aquest sigui tan proper com la família.

I penso que aquest és un missatge d’esperança i de crida a la necessitat d’establir xarxes i suports socials mutus tan de caire informal com formal per fer-nos a tots més resilents, entenent la resilència com la capacitat de resistir i reparar.

D’HIMNES, BANDERES I NACIONALITATS

Anant per la carretera he vist una furgoneta amb una ferratina amb la bandera espanyola i m’ha fet gràcia. De fet, darrerament venc observant gran quantitat de banderes espanyoles cosa que a abans no passava, almenys a Menorca. I el cas és que estic contenta que aquells que es senten espanyols ho puguin expressar tal i com fa qui es sent català. És si més no curiós que aquest fet sigui fruit de la participació de la selecció espanyola al darrer Mundial. I realment em provoca satisfacció, sempre que sigui defugint fanatismes, perquè fins fa poc a molts llocs no era ben rebut mostrar símbols espanyols i aquest tipus de censures em molesten.

Qui em coneix potser es sorprén per les meves paraules ja que el meu sentiment espanyol és força escàs i ja sigui pel meu deliri i passió per la llengua catalana, la meva llengua, o pels 5 anys que vaig estudiar a Barcelona, em sento més propera a un sentiment catalanista que espanyolista però la veritat és que les nacionalitats, els himnes i les banderes em són bastant indiferents.

Si bé és cert que quan sents una notícia sobre un atemptat o un greu accident em provoca més impressió si ha estat en territori espanyol que si es tracta de fronteres llunyanes, potser aquest és el meu sentiment nacionalista, però no menys cert és que l’himne espanyol no em crea cap tipus de sentiment, potser fins i tot un cert rebuig, però tampoc m’emociono gens amb la cançó dels segadors, per exemple. I potser pot semblar un discurs un tant deseralat o se’m pot titllar d’apàtria però he arribat a la conclusió que em sento més del món en general. El que és ben segur és que som una persona humana i com a tal hi ha molt semblants meus escampats per tot arreu.

D’aquesta manera quan es parla de crisis econòmica mundial, amb tot el meu respecte a aquells qui han quedat sense feina i que ho passen malament, em demano perquè abans no es parlava de manera tan esverada de la crisis alimentària mundial, de la gent que es mor de gana o per malalties que es curarien si no patíssin desnutrició... és potser pel que esmentava sobre la diferència de sentiments segons la proximitat...

I tornant al futbol, si bé m’ha fet gràcia que tots puguin ensenyar la bandera que estimen, sigui de tres o més ratlles, el que no entenc gens és com un esport pot moure tan de diners tenint en compte, no ja la crisi, sinó com està el món. Però bé són tantes les coses que no entenc que una més no canviarà la meva perplexitat.

Visca sa república

Bé, tenint en compte que aquesta expressió no s'entén prou he decidit explicar-la una mica.

En primer lloc he de dir que no tinc res en contra dels Reis espanyols com a persones concretes, de fet, reconeixo que fins i tot no em desagrada la seva imatge, però açò no treu que consideri que sa institució com a tal em sembli totalment obsoleta.

D'altra banda, tampoc dic que el paper del Rei en el moment de la Transició no fos del tot important però açò tampoc em sembla prou raó per defensar a dia d'avui aquesta institució.

Considero que amb el que s'ha lluitat pel dret d'igualtat de les persones continuar amb uns càrrecs hereditaris com a símbol de poder no és gens coharent.

És per açò que som partidària de s'expressió Visca sa república sense que açò impliqui que vulgui fer cap revolució ni molt menys. De fet, considerant l'edat del Rei crec que aquest podria acabar el seu "regnat" i que la pròxima generació renunciés, a petició popular, per donar lloc a un Estat republicà sense més incidència.

Seguim amb el tema.

El hombre en busca de sentido de Víctor Frankl

Aquest llibre em va arribar mitjançant un regal d’amic invisible. Sempre m’ha interessat força la literatura sobre els camps de concentració, recordo perfectament la lectura de Si això és un home de Primo Levi, així com també diverses pel•lícules, encara que la darrera que vaig veure, Zona gris, va ser especialment crua (és específica dels crematoris)

Tan sols porto unes trenta pàgines llegides però crec que si espero a acabar-lo el meu escrit seria tan llarg que millor començo pel prefaci que em fa llegir i rellegir una i altra vegada les següents paraules estretes d’una biografia de l’autor:

“Korczak no es un tipo muy conocido, aunque está representado en una conmovedora estatua en Yad Vashem, en Jerusalén. En 1942 deportaron a sus huérfanos al campo de Treblinka, y a Korczak le ofrecieron la opción de quedarse. Desestimó la oferta y subió al tren que los deportaba (...) Lo mataron por solidaridad con los huérfanos (...) Otros héroes reales fueron asesinados por defender a un compañero (...) o por negarse a cumplir una orden de las SS para agredir a otra persona (...) En qualquier caso, los prisioneros lo sabían muy bien: los mejores de entre nosotros no regresaron a los campos.”

Penso que la magnitud del número de vícitmes molts cops ens porta a pensar en la tragèdia de forma global però hi ha tota una llista interminable d’històries individuals amb les seves experiències diàries dins els camps de concentració, morts heroiques totalment desconegudes, biografies del tot fascinants...

Espero que la lectura del llibre sigui tan interessant com aquestes poques paraules.